ANTONI RIBAS, La Fura, 6.07.2007, Samarretes i pancartes

Vol dir alguna cosa que de catorze regidors masculins –alcalde inclòs–
tres vagin amb samarreta al ple de presa de possessió a Vilafranca? Quan
vaig veure la fotografia de tot el grup de regidors em va venir al cap
el que em va dir fa temps un paleta de Ribes: “Vilafranca és un poble on
no hi pots anar sense americana”. I ho deia sense cap deix d’ironia ni
cap gest d’enfotamenta. “Ara li puc dir que ja s’hi pot anar amb
samarreta”, vaig pensar. També des del dia de la constitució del nou
ajuntament, al balcó petit de la façana de la casa de la vila hi ha una
pancarta que proclama la Vegueria del Penedès.

Volen dir alguna cosa la pancarta i les samarretes?
La pancarta és clara. Claríssima. L’alcalde, ara governant amb minoria,
compleix un acord del ple de fa mesos i desfà una errada de govern. I és
un pas més en la reclamació de la vegueria. Crec que ferm perquè una
pancarta posada al balco de l’Ajuntament és molt més que una pancarta
penjada d’un arbre, d’un fanal o d’un balcó d’una casa qualsevol.
Proclama que el govern de la vila vol allò que diu la pancarta. No té
l’oficialitat d’un acord del ple, no és un ban signat, ni una crida feta
a toc de trompeta..., però és una afirmació feta des del lloc
possiblement més visible de la casa de la vila.

La samarreta és diferent. És una moda –com ho són l’americana, la camisa
i la corbata– dita informal i que de mica en mica ha guanyat espais més
formals, en els quals hom acostuma a anar mudat o almenys arreglat. Tres
regidors han acudit amb samarreta a prendre possessió del càrrec de
representants polítics dels veïns. La meva àvia, pagesa i obrera del
tèxtil de Sant Quintí, no els hagués deixat sortir de casa. “On van
descamisats així?” hagués dit. Ella en això dels vestit hagués
sintonitzat amb Tarradellas: un representat polític ha de vestir
dignament i correcta. Als regidors de la CUP i d’IC de segur que el
president els hagués dit allò que li engaltà a Xirinacs quan se li
presentà amb anorac: “Què , mossèn, d’excursió?”

Cal superar l’ensurt de la samarreta tot i que sobti en la senyora vila,
especialment perquè és un poble al qual li agrada mudar-se. D’aquí
quatre dies veurem els administradors de la festa major en cercaviles i
pregons i podrem comptar el nombre de vestits que estrenaran, les
corbates que es posaran i les sabates que portaran ben enllustrades.
També aniran amb samarreta. I tant. En venen. Ells se la posen per
encendre la tronada i per anar a la capta. És una moda festamajorenca.
Els tres regidors, joves, sintonitzen més amb aquesta moda –n’hi havia
dos més (ERC i CiU) que anaven amb mànigues de camisa, moda que no és ni
carn ni peix– que amb el coll i la corbata del vestir arreglat. És un
signe del temps. Una manera de ser no convencional amb els costums
establerts i si es vol una afirmació de rebel·lia. Vistes així, les
samarretes no són un vestit indiferent.

Pancarta i samarretes, doncs, obliguen
A què? La pancarta és eloqüent. Té ara una obligació imminent perquè al
Parlament ha entrat una avantproposta de llei electoral que estableix
l’elecció directa de dos diputats a cada vegueria. I ha fet les
simulacions partint de les set vegueries preestablertes entre les quals
no es compta el Penedès. Ara, des d’aquí i des de tots els partits
polítics –si algun no està d’acord amb la pancarta, que aixequi el dit–
han de treballar en la seva organització i units des de l’Ajuntament per
fer possible la vegueria. Donant la tabarra política i convencent els
seus dirigents perquè l’acceptin.

I les samarretes? Obliguen a portar-les amb elegància, és a dir amb la
cara alta per defensar el propi ideal. Mai suades ni tacades. I, si tot
va bé, un dia no llunyà a portar-ne tots una pro vegueria.