Sergi Marin, 15-06-2010, LA PARTICIPACIO CIUTADANA I ELS SEUS INSTRUMENTS (4/5)


En una democràcia representativa, que és aquella que nosaltres patim o gaudim, segons es miri, l’eina de participació ciutadana per definició és el dret de vot que exercim cada quatre anys, entre llistes tancades proposades pels aparells dels partits, i gràcies. Se suposa que tots coneixem el programa electoral detalladament, i, per tant, triem el que entenem escau. Per qui no acaba de creure-hi, i vol alguna cosa més participativa, els poders polítics ens brinden unes eines o instruments més aviat escadussers i parcials.

El principal d’ells és l’anomenada INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR. Es tracta de recollir un número ingent de signatures, sota unes formalitats realment notables, en pro d’una formulació legislativa concreta, que cal menar al Parlament de Catalunya per què quan a aquest li sembli entri al debat parlamentari. El número de signatures exigides, el termini per recollir-les, i les formalitats de validació de les mateixes fan quasi be impossible assolir-les fora de l’àmbit metropolità, i sense el suport de les administracions. A més, queda en mans dels partits parlamentaris la seva presa en consideració per dur-les al debat en ple, i, encara, poden ser rebutjades sense més (exemple de la ILP contra els transgènics), o, preses en consideració, ser subjecte de tal quantitat d’esmenes que la facin irreconeixible (cas de la ILP contra les corrides de toros). Així, doncs, molta feina per a poc resultat, i del tot contraindicat per iniciatives territorials o sectorials limitades .

Una altra via és la que proposa la nova Llei de Consultes. Aquesta té quasi els mateixos entrebancs formals de l’anterior, però, a canvi, possibilita la seva aplicació a nivell municipal (no comarcal o veguerial), i obliga la Generalitat o l’Ajuntament  a convocar la ciutadania  a una consulta no vinculant sobre el particular interessat. En el cas que es pretengui un referèndum, cal el previ permís de l’Estat espanyol. Els dèficits democràtics, doncs, tornen a ser formals, territorials, sobirans, i de manca de vinculació. Tot plegat, doncs, una altra via morta, a la pràctica, si es proposa des de la societat civil.

La intervenció als òrgans de poder a través de la introducció de mocions en llurs plens decisoris, per exemple ajuntaments o consells comarcals, per tal que aquest instin instàncies superiors a prendre tal o qual acord legislatiu precisen de la prèvia complicitat de participants en els mateixos, la garantia d’un acord de majoria qualificada, i la voluntat de complir-lo. Està, per tant, massa sotmesa a aquestes prèvies complicitats, que causen recels i confrontacions, i tampoc no garanteixen cap resultat. Aquest ha estat l’instrument utilitzat per la PVP en la fase argumental de la campanya pro vegueria i àmbit Penedès, amb els resultats ja coneguts a municipis i comarques.

Finalment, queda el més opac i des-regulat de tots ells. La formació de grups  d’influència prop dels òrgans de poder, insinuant tendències sociològiques favorables als pretesos influïts, amb caràcter d’avantatge territorial, normalment electoral, a favor dels mateixos, o de reacció més o menys abraonada, normalment territorial o sectorial,  a certes negatives a allò que es proposa aconseguir per la dita influència. Malgrat ser el sistema que menys ens agrada, hem de dir que és el que dona millors resultats, atès que, utilitzat a l’extrem per la PVP en la seva campanya a favor de l’àmbit i la vegueria, és l’únic que ha donat algun fruït. La qual cosa no deixa de ser controvertit al si de la pròpia Plataforma entre el recolzament dels seus partidaris, les crítiques dels seus detractors, i en tot cas denúncia de la qualitat i capacitat de la nostra classe política.

Allò que caldria, al nostre parer, és que, conseqüència d’acostar l’elegit a l’electe, la pressió social al territori o al sector la sentís el propi electe en referència al que representa sense embuts ni escapatòria, en una reforma a fons del nostre sistema electoral que establís llistes territorials veguerials i/o obertes, d’elecció directa, i, naturalment, amb el Penedès com a una de les circumscripcions d’aquest esquema.

Sergi Marin i Sanabria
Plataforma per una Vegueria Pròpia.